des d'on pensar-ho?
“...sense pensament del món no hi ha món, per tant cal pensar-lo.”
Paul Ardene
“La realitat no és legitíma per haver sigut elegida, sinó per organitzar-se sobre la possibilitat permanent de poder elegir... D'ací que una realitat en la qual tot sembla estar ja fet i no deixa opció possible no semble ser portadora de cap contradicció o paradoxa i així mateix done per conclosa la pròpia experiència de la vida.”
Marina Garcés
PERIFÈRIES09 enfila aquesta part cercant la realitat des d'una veu: el nosaltres, però sense la necessitat d'una descripció formal ni argumental estratificada per a autojustificar-se davant d'allò que, en un moment donat, podria ocórrer. En aquest apartat es vol mostrar l'interès en el procés de més extrema fragilitat: quan és vida, quan n'aprehen del seu entorn immediat alhora que posa en crisi la relació amb l'altre. Per això, ho plantejarem a mena de taller obert en dues parts: una de teòrica, per qualificar-lo d'alguna manera, i una de més pràctica.
Conferència a càrrec de Marina Garcés:
"entre tu i jo "
En aquesta primera part de les jornades Marina Garcés ens parlarà de l'enigma que ens va llegar Deleuze amb la seua crida a "creure en el món", com la creença més impossible i més necessària per a intervenir en la realitat. Què pot voler dir per a nosaltres avui creure en el món? Té a veure amb alguna cosa molt més propera a la impossibilitat de no viure-hi? Però... com pensar-ho? Es pot creure en el món sense justificacions? Quines conseqüències té això? Recorrent a la terminologia lacaniana d'allò real, podríem dir que aquesta creença impossible trenca el mapa de la realitat? És el que l'excedeix i n'altera les regles de joc?...
Taller 1
"nosaltres, l'amor, la resistència"
Marina Garcés, Pep Botifarra i Rafael Tormo
En aquesta part volem llevar el que sobra al sentit de tot aquest cos retòric que experimentarem i llançar-nos mitjançant una acció, amb un desplaçament suau i simple al carrer, una acció que comence allà on la cultura popular fa seu el carrer i viu l'experiència d'allò real. Més concretament, l'eina que volem utilitzar són les “versades” del cant d'estil. D'aquesta manera, intentarem trencar la subjectivitat vinculant del lloc que ens determina mitjançant allò que ja hem après, és a dir, ocupar l'espai públic des d'una veu anònima, el nosaltres.
Ací les diverses realitats dels participants possibilitaran la construcció d'un imaginari a partir del qual jugar amb allò simbòlic fins que implosione en allò real.
"Nosaltres" és la paraula clau per a poder dir l'amor i la resistència. N'és l'horitzó, el desig, la condició. El nosaltres de l'amor és l'eix de coordenades on naix un món nou o on es crida la seua impossibilitat. El nosaltres de la resistència és el nus que altera el sistema de coordenades d'un món que no ens deixa viure... En una societat de vides privatitzades, se'ns fa cada vegada més difícil dir nosaltres. Som individus que pobrement negociem els nostres amors i les nostres aliances. Tenim molts contactes però no sabem amb qui comptem ni quines forces tenim. La vulnerabilitat no ens exposa, sinó que ens torna temerosos. Com dir nosaltres avui? Com fer d'aquest pronom impronunciable la condició de l'amor i la resistència en una ciutat com València?
En el taller es proposa, per una banda, analitzar junts aquesta problemàtica, amb textos, conceptes, històries. D'una altra banda, es proposa recollir històries d'amor i de resistència localitzades als carrers de València per versar-les en cant d'estil4. Es tracta de sortir a cantar llocs i moments de la microhistòria de València on dir "nosaltres" ha sigut possible i ha alterat les regles del joc. Hi ha una altra València sota els circuits de Fórmula 1...
El Taller es vol apropar als contextos locals, a les històries menudes, generant una acció plantejada des d'una mirada descentralitzada per tal de fer front a una realitat ja esclatada. Proposem interactuar amb la realitat, rellançant-nos i dissolent-nos amb altres disciplines del pensament, altres grups i altres interessos amb implicacions socials dins de la seua àrea geogràfica específica. Participaran, aportant la seua experiència personal i el seu pensament del món amb què interactuen i des de l'espai que ocupen:
Eliseu Climent. Editor, activista polític i cultural. Ell ens contarà com viure en resistència constant al cap i casal des d'una perspectiva independent. La resistència perifèrica des del centre perifèric.
Teatro de los Manantiales. Col·lectiu artístic que ha gestionat autònomament un espai de creació teatral. Ells ens mostraran les seues particulars pràctiques de resistència, la seua trajectòria i el seu actual procés de metamorfosi.
Compromís pel territòri. Projecte de vertebració organitzativa per a estructurar respostes front a les diferents agresions al territòri valencià.
Marina Garcés (Barcelona, 1973)
Es va embarcar al projecte Espai en Blanc (www.espaienblanc.net) l'any 2002. Des d'aleshores, ha desenvolupat diversos projectes col·lectius que tenen a veure amb la necessitat de fer del pensament una eina compartida d'intervenció social, que és sempre una intervenció sobre nosaltres mateixos. Nascut d'experiències anteriors, com Dinero Gratis, Oficina 2004, les okupacions d'espais alliberats contra la guerra, etc., Espai en Blanc ha dut a terme jornades, trobades de discussió, publicacions diverses... i ha col·laborat en el llargmetratge El taxista ful (2005). A més, Marina Garcés és professora de filosofia a la Universitat de Saragossa i a la UOC i professora convidada del Màster en Arts Pràctiques & Disseminació (L'animal a l'esquena, Universitat de Girona) i del Màster en Prácticas Escénicas y Cultura Visual (Universidad de Alcalá). És autora del llibre En las prisiones de lo posible (Ed. Bellaterra, 2002) i de nombrosos articles en revistes nacionals i internacionals.
Rafael Tormo i Cuenca (Beneixida, 1963)
Autodidacta, a la resistència des dels anys 70, els seus interessos passen per l'hiperrealisme, el punk, l'LSD, els còmics, els ovnis, la multidisciplinarietat, l'independentisme i una clara vocació d'esperit de contradicció.
Als any 80 entaula relació directa amb el món de l'art. Apropiacions d'estands en ARCO, 1983; dansa contemporània el 1996; accions teatrals; exposicions; tallers i conferències.
Coordinador de projectes com ara Ànimes de Cànter entre el 1997 i el 99; les beques Banusaïdi, que coordina des del 1999, i PERIFÈRIES. El seu treball actual gira al voltant de les intermediacions en espais paradoxals comuns que possibiliten estats de crisi i que impossibiliten poder seguir vivint.
www.deja-vou.com
Pep Gimeno “Botifarra” (Xàtiva, 1965)
Va debutar en les albaes del carrer Puig de Xàtiva quan era adolescent. La seua àvia va ser la primera a ensenyar-li cançons populars. Més endavant, amb el grup Sarau, seria ell mateix qui faria el treball de camp i n'aprendria més de cinquanta cançons i romanços tradicionals de les fonts: les persones majors que li'ls recitaven de primera mà i que el convertiren així en dipositari d'una part important de la cultura de transmissió oral valenciana. Una dotzena d'aquestes cançons quedaren enregistrades en el disc Balls i cançons de la Costera, del 1985.
D'aleshores ençà, s'ha destacat com una de les veus més importants de la cançò d'arrel tradicional i col·labora sovint amb grups de danses de la Ribera, la Vall d'Albaida i la Safor i amb músics de diversos perfils, del folk al rock passant per la cançó d'autor.
